A terra els nostres murs

Instrumentalització del feminisme, cultura del “postureig” i pràctiques autoritàries dins el moviment llibertari de Barcelona

Puedes descargar el Fanzine Aquí

El texto en castellano mas abajo.

Alguns col·lectius i individualitats llibertàries de la Vila de Gràcia ens hem vist obligades a organitzar la resposta a diversos conflictes i violències que patim des de fa anys en els nostres entorns, que ens han portat al límit, i sobre les quals hem estat interpel·lades des d’una falta de profunditat preocupant a l’hora d’abordar qüestions relacionades amb les agressions masclistes.

 

Lamentem profundament el fet que avui en dia es repeteixen actituds i agressions masclistes de diverses intensitats per part d’homes en els entorns anarquistes, i tornem a assenyalar, com tants cops s’ha fet abans, que no importa el color polític o l’etiqueta que els agressors s’autoassignin.

 

Són moltes les companyes que han treballat abans aquestes problemàtiques tan greus. No obstant això, l’objectiu d’aquest document és denunciar com actuen les relacions de poder durant les gestions o l’absència de gestions que els col·lectius emprenen per combatre les violències masclistes als cercles militants.

Els darrers temps hem viscut atacs, difamacions, rumorologies, persecucions, marginació, ostracisme i altres formes de maltractament, que han provocat problemes de salut mental a diverses companyes. Un entramat de violències falsament legitimades a través de judicis públics, aleatoris i arbitraris, en què es dicten sentències condemnatòries, punitives i destructives, amb uns costos polítics i emocionals irreparables.  

 

Hem viscut vetos, personals i grupals, en espais dels nostres barris, tant d’oci com d’organització política. Vetos aplicats de forma pública, amb tota la càrrega estigmatitzadora innecessària que això comporta. Fins i tot hem arribat a veure com intentaven vetar companyes militants llibertàries del bloc no-mixt d’una manifestació feminista.

 

Hem viscut l’execució de vetos per correu electrònic i per Twitter. Se’ns notificaven per sorpresa, sense que ningú se’n responsabilitzés i sense absolutament cap gestió prèvia ni posterior. Les executores al·legaven motius sobre fets materials que hem corroborat que mai han succeït i que ni elles mateixes s’havien preocupat de conèixer. Hem viscut com algunes assemblees, abans afins, decidien trencar relacions amb nosaltres.

 

Hem vist exposat en comunicats públics el nom de companyes a les quals ni tan sols s’acusava d’agressió, així com el nom dels col·lectius on algunes militàvem, sense tenir en compte el risc repressiu que això suposa. Hem vist com se’ns amenaçava de ser difamades per xarxes amb afirmacions que la mateixa autora ens reconeixia que eren falses si no satisfèiem les seves exigències.

 

Hem assistit a assemblees on no hem tingut l’oportunitat d’expressar-nos, mentre suportàvem burles i menyspreus. Hem rebut agressions verbals públiques d’homes, que se sentien amb la fastigosa legitimitat d’exhibir-les sense saber res del que passava, pel simple fet de posar-se el “pin feminista” i guanyar acceptació social.

 

Malgrat tot el que hem exposat, durant més de dos anys hem mantingut la voluntat de gestionar col·lectivament el conflicte. Hem fet diversos intents d’aproximació, i tots han sigut rebutjats des de la prepotència. Hem participat en assemblees de mediació amb alguns col·lectius llibertaris del barri, en què l’altra part decidia entrar o sortir del procés supervisat sempre que li convenia, sense cap mena de voluntat de progrés, per després boicotejar la gestió intimidant-nos en trobades fortuïtes al carrer o en espais militants.

 

Creiem que tot aquest seguit de violències no es dónen com una suma de casualitats aïllades, sinó que responen a un sistema de la por construït sobre una cultura del postureig, que pretenem exposar en aquest document.

 

  No volem ni podem mantenir-nos impassibles

 

L’origen del conflicte es remunta a fa més de tres anys, i es dóna a partir d’unes acusacions relatives a la gestió de les violències masclistes exercides per un militant de l’Assemblea Llibertària l’Oca de Gràcia, que arran dels fets va ser expulsat del col·lectiu.

 

No és el nostre propòsit recollir aquí tots els esdeveniments que hem viscut des d’aleshores, sinó que volem oferir el testimoni d’una sèrie de violències derivades d’aquest primer conflicte, manipulat i sobredimensionat per la rumorologia generada, que actualment encara s’exerceixen sense cap mirament, fins i tot sobre persones absolutament alienes a les acusacions inicials.

 

Al final del text, però, facilitem la nostra adreça de correu per tal de poder parlar obertament, sobre les acusacions originals amb els col·lectius que expressin interès en fer-ho.

 

Avui en dia ens trobem totalment sobrepassades i en una situació límit. Hem arribat a un punt en què hem pres la determinació de no acatar més vetos sense gestió prèvia. És a partir de la nostra desobediència, quan ha començat una guerra oberta contra nosaltres, atiada per una cúpula de poder que fins ara actuava amb impunitat dins els moviments socials.

 

Per tal de contextualitzar les nostres raons, volem explicar els darrers episodis del conflicte com a exemples (tot i que n’hi ha més) d’una persecució interminable, feixuga i angoixant.

 

Els fets del 16 de març

 

El dissabte 16 de març assistim a un acte en una casa okupada del barri de Gràcia dues dones: una militant de l’Assemblea Llibertària l’Oca de Gràcia i una individualitat afí. Al cap de pocs minuts de ser-hi, intentem accedir al pati, però un grup d’unes cinc dones s’interposen per impedir-nos l’entrada. Ens expressen que una d’elles –a la qual ens referirem com a β per motius de seguretat, així com evitarem nomenar la seva Assemblea, per respecte a aquesta– se sent incòmode amb la nostra presència, i ens conviden a marxar. Preguntem els motius i β ens respon que ens veta perquè una de nosaltres forma part de l’Oca de Gràcia i l’altra ha compartit el comunicat de Projecte X al seu perfil de Facebook personal.

 

No és la primera vegada que, amb pretextos i justificacions similars, ens veta dels espais que li sembla, i exerceix descaradament el seu rol de poder sobre altres companyes. Coneixedores i víctimes directes de les pràctiques d’aquesta persona, ens neguem a acatar el veto per improcedent, per vertical i per absurd.

 

Davant la nostra negativa a marxar, es desencadena una escalada de tensió, en la qual rebem, per part de nombroses assistents a l’acte, una pluja de vexacions i insults de la talla de “putes” i “alienades”, i amenaces com la gravació i difusió per xarxes de les nostres cares. Tot plegat, sense cap voluntat d’entesa.

 

Davant la inversemblança i l’agressivitat dels atacs, obertament misògins, arriben més companyes. A partir d’aleshores, el linxament deixa de dirigir-se cap a les dues dones i es volca contra un company. Cal aclarir que β no està en primera línia del conflicte, sinó que se situa darrere d’unes vint persones, que ens arraconen contra una cantonada de la sala. Esclata llavors un intercanvi d’insults i improperis sobre el qual assumim la nostra part de responsabilitat. De cap manera son justificables les acusacions que formulem al moment, i en cap cas cap de nosaltres amenacem d’agredir físicament a ningú. Algunes de les acompanyants de β,  d’altra banda, intenten colpejar el company. Res justifica la violència de l’atac rebut.

 

A cada intent fracassat d’establir diàleg es confirmava que la majoria de les qui ens assenyalaven desconeixien els conflictes previs. Quan demanàvem de què ens acusaven, o no sabien respondre o ens llençaven acusacions difamatòries, les quals s’autodesmentien entre elles mateixes. El relat era inconnex, incoherent i tergiversat. Cap de les presents podia justificar el veto que se’ns aplicava. A continuació, vam fer saber que marxaríem si també ho feien les promotores de la disputa. En aquest punt, les organitzadores van decidir suspendre l’esdeveniment i fer efectiu el veto i dos homes ens van fan fora a empentes mentre la majoria de les presents corejava “¡FUERA, FUERA!”. β i el seu grup es van quedar dins de l’espai instigant l’escarni.

 

Finalment, com a còmput global, dotze persones, sis d’elles dones, són vetades i agredides verbalment i física, dues d’elles pateixen atacs d’ansietat, la totalitat de les presents són visiblement violentades i l’acte és clausurat. Tot en nom de la comoditat d’una persona.

 

Volem expressar que lamentem el desenvolupament dels fets i l’impacte que va ocasionar el conflicte sobre un acte en el qual també ens sentíem interpel·lades.

 

L’assemblea del 21 de març

 

El dijous següent hi havia programada una assemblea per parlar d’un altre veto precedent. El mes passat, la coordinadora de l’1 de maig llibertari deixa de convidar l’Oca de Gràcia arran de la incomoditat que β té amb el col·lectiu. Aquesta acusa tres companyes d’acorralar-la i intimidar-la; per forçar el posicionament de la resta de membres de l’espai.

 

Posteriorment, l’assemblea de β convoca una reunió, que planteja com a espai de “diàleg i cures” i crida a la participació dels col·lectius implicats. Finalment, se celebra el dia 21 en un espai alliberat de Gràcia.

 

Sense que l’altra part hagi concretat els temes a parlar i després que ens confirmi el lloc de trobada a última hora, ens presentem a l’espai acordat. Al cap d’una hora d’espera, arriba β acompanyada, per sorpresa nostra, de més col·lectius i individualitats de les formalment convidades, en una clara demostració de força.

 

Presentem una proposta d’ordre del dia que havíem preparat com si es tractés d’una assemblea de resolució de conflictes. Proposem una moderació de col·lectius externs als conflictes, que intentin garantir la imparcialitat més gran possible en el transcurs de la trobada i en la recopilació de les reflexions que se’n recullin.

 

Llavors β pren la paraula i diu que abans dels fets del 16 de març tenia intenció de parlar, però que ara ha decidit redefinir la reunió com a una “assemblea informativa” unidireccional, que té com a finalitat que ella ens comuniqui que “voy a seguir pidiendo el veto allá donde os encuentre”.

 

Pretén obligar-nos a acatar tots els futurs vetos que demani, amb l’opció de donar credibilitat a les seves mentides com a única possibilitat de “redimir-nos”.

 

15 minuts d’”assemblea” en total, durant els quals en cap moment se’ns reconeix com a interlocutores ni se’ns concedeix dret a la rèplica. β dóna per acabada la reunió amb un sentenciador “pudríos en vuestro barrio”, mentre ella i la gent que havia portat s’aixequen i marxen.

 

Les militants i afinitats de l’Oca de Gràcia continuem l’assemblea amb els col·lectius i individualitats que hi estaven inicialment convidades. Descobrim aleshores que la reunió no era tancada com pensàvem, sinó que β i el seu entorn havien fet una crida per whatsapp a tots els seus cercles, acompanyada d’un nou text difamatori en què es victimitzaven i en el qual figuraven noms de companyes.

 

Observacions a propòsit de l’assemblea del 21 de març

 

En primer lloc, assenyalem que se’ns va convocar a l’assemblea sota falsos pretextos: el que havia de ser un espai tancat de “diàleg i cures” – en les seves paraules – no era ni una cosa, ni l’altra. Vam acudir enganyades, perquè les convocants consideraven que havíem de presenciar obligadament els seus enunciats despòtics.

 

L’Oca de Gràcia, que també comptava amb l’acompanyament d’algunes individualitats afectades concretes que a priori no estaven convidades, havia informat pertinentment d’això a la resta de col·lectius assistents. Que la convocatòria de l’assemblea fos oberta exclusivament a l’entorn de β, per així assegurar-se una participació favorable, és una nova demostració de poder, i una altra farsa en la construcció d’aquesta emboscada.

 

El fet que fessin esperar una hora de rellotge a totes les presents, per després arribar, asseure’s i començar a difamar i amenaçar i, al cap de quinze minuts, negant qualsevol rèplica, aixecar-se i marxar, torna a expressar el tarannà autoritari d’aquesta persona i el seu grup.  

 

Un dels arguments que etziben per convèncer als seus entorns és que nosaltres portem “el discurs de les denúncies falses”. Però això és una altra difamació. No saben quin discurs portem perquè mai no l’han volgut escoltar i cap de les vegades que hem intentat parlar no han estat disposades a gestionar res.

 

Durant l’assemblea ens diuen que hem comès diverses agressions, i que per part seva hi han hagut tres intents de dialogar. Aquestes “invitacions al diàleg” són missatges de mòbil en què una companya de β insulta i amenaça una companya nostra. Intimidacions que s’han repetit efectivament tres vegades, malgrat que l’única resposta de la nostra companya, des del primer missatge, va ser tallar de soca-rel i demanar-li expressament a aquesta persona que no tornés a increpar-la. Davant la nostra estupefacció, la mateixa autora dels assetjaments va referir-se a aquests a l’assemblea com a “intents de diàleg”, en un enèsim exercici de victimització.

També van acusar una altra companya de “gesticulacions” per justificar el fet d’haver-la vetat de diversos espais i voler seguir-ho fent: “te pedí que no me indiques, no me grites, no me gesticules”. Penalitzar de forma absolutament desmesurada una persona perquè no t’agrada com s’expressa és una forma de tone policing, una tècnica de manipulació que busca silenciar els arguments que exposa una persona a partir en el to en què els verbalitza, obviant el contingut del missatge i negant tota càrrega emocional.

 

Les injustícies no es combaten demanant permís ni disculpes, però així i tot vam mantenir prou la compostura davant de gent que pretén fer-nos desaparèixer. Si gesticular en un moment d’impotència és motiu de veto, què no ho és? Això no és altra cosa que un abús intencionat d’aquesta eina i així ho denunciem.

 

Per altra banda, volem manifestar les contradiccions que β presenta en el seu relat. Afirma que abans dels esdeveniments del 16 de març sí que hi havia una voluntat real de diàleg per part seva, mentre que simultàniament demanava vetos allà on anéssim, i dinamitava d’aquesta manera qualsevol pont. Això ens fa pensar que, quan parla de voluntat de diàleg, el que vol expressar és la voluntat de donar-nos l’oportunitat de sotmetre’ns i rendir-li vassallatge.

 

Ara en canvi, en motiu dels fets del 16 de març, afirma que no té gens d’interès en escoltar-nos i ens amenaça de mobilitzar totes les seves afinitats per atacar-nos. Reafirma la seva actitud fatxenda quan utilitza expressions com “som moltes més” o “no hem vingut totes perquè no hem fet la reunió a Sants”, i quan es presenta en una assemblea amb tota la seva colla com qui queda en un descampat per pegar-se. S’ha adonat que no acatarem, i va venir a deixar constància que el seu objectiu és la destrucció dels nostres col·lectius i el nostre entorn: la mort política i social de totes les nostres companyes. Però ens trobaran disposades a defensar les nostres vides.

 

DENUNCIEM

 

  1. Les jerarquies i rols de poder existents entre individus i col·lectivitats en els entorns anarquistes.

 

L’existència de rols de poder d’algunes persones concretes en el si dels col·lectius és una realitat ben sabuda per totes, però contra la qual, malgrat que a vegades s’han alçat algunes veus, en comptades ocasions s’actua.

 

En aquests últims temps hem pogut escoltar algunes companyes que ens alerten sobre l’existència d’un entorn que opera informalment com l’avantguarda del feminisme de Barcelona. Aquesta cúpula fonamenta la seva autoritat en el capital social acumulat a força d’ostentar una posse militant i actituds i rols autoritaris en assemblees. Només qui domina certes habilitats “socials” i se sent com peix a l’aigua en un món de màscares, narcisisme i manipulació, és capaç d’acumular aquest poder, sustentat òbviament en el capacitisme.

 

La Cúpula es confereix la facultat de classificar els feminismes entre vàlids i no-vàlids. Dóna per suposat que hi ha un feminisme superior a la resta i que la paraula d’una dona val més que la d’una altra malgrat compartir la mateixa opressió. Des d’aquesta posició vertical, arrossega les companyes a participar en una cursa absurda per guanyar la seva aprovació, i evitar les conseqüents represàlies.

 

Hem rebut amenaces i suportat repetidament “matonismes” per part del mateix entorn de persones, que actua com ho fan els bullies al pati de l’escola, contra persones vulnerables o neuroatípiques i sense cap rastre de perspectiva interseccional. Organitzen assetjaments i escarnis a gran escala, en l’àmbit de barris i moviments sencers. Demonitzen companyes per xarxes, a les quals després es margina políticament i es nega la vida social a través dels vetos en espais polítics i d’oci. No tenen cap mena d’empatia ni escrúpols a l’hora d’infringir linxaments que generen conseqüències emocionals extremes.

 

Som moltes les individualitats i col·lectius que hem patit pràctiques persecutòries i repressives per part d’aquest cercle, totes exercides des del poder que els dóna un ús tergiversat de discursos molt presents dins els moviments socials. Denunciem l’ús i abús d’un sistema de càstig que apliquen amb la duresa exemplaritzant pròpia de les institucions de la justícia punitiva contra les quals ens rebel·lem.

 

Les persones de la Cúpula es valen d’eines col·lectives per a satisfer interessos personals i fan exigències perverses amb el desvergonyiment d’aquelles qui se senten posseïdores del poder per fer-ho. Cada demanda, més atrevida que l’anterior, és una demostració de força que busca corroborar la seva ridícula posició de superioritat moral i intel·lectual. Si l’exigència se satisfà, es reafirma el seu poder tant sobre les quals actua, com sobre la seva pròpia imatge.

 

Altres exemples clars d’autoritarismes perpetrats per aquest entorn de persones, dels quals som coneixedores de primera mà, a part dels exposats al principi d’aquest document, són:

 

  • Obligar els col·lectius assistents a una assemblea a posicionar-se sobre un cas sense ser coneixedores dels fets i exigint un temps límit per respondre, sota l’amenaça de vetar-los també.

 

  • Elaborar llistes negres de persones i col·lectius als quals vetar en futurs espais i accions.

 

  • Espiar el perfil de xarxes socials de companyes per organitzar persecucions ideològiques -com en el cas de la persona vetada per compartir un document de companyes llibertàries com Projecte X-.

 

  • Imposar tempos i resolucions a l’hora de gestionar conflictes que es dónen en espais on no participen.

 

  • “Convidar” a militants del seu propi col·lectiu a abandonar l’assemblea per haver-se atrevit a qüestionar la manera en què actua en relació a la gestió d’aquest conflicte

 

Comprovem que, com cada cop que no estem suficient alerta, s’interioritza l’estructura mental de l’Estat amb una naturalitat perillosíssima. Aquestes persones s’han autodesignat jutges i botxins dels conflictes aliens, forces armades dels espais d’organització política i d’oci i policies del pensament que persegueixen la dissidència. Reprodueixen amb implacable duresa unes intraviolències que ens martiritzen i ens arriben a perjudicar més del que ho fan les mateixes violències del sistema contra el qual lluitem.

 

  1. L’ús abusiu de l’eina dels vetos i el despotisme de la “comoditat”.

 

El raonament que estableix un imperatiu col·lectiu de vetllar per la comoditat de les dones, lesbianes i trans en els nostres espais és ambigu perquè sovint no es pot donar resposta a la multiplicitat de necessitats en termes de comoditat de totes les persones. És una tasca impossible; la comoditat de cadascú ni es pot quantificar ni es pot jerarquitzar sense incórrer en contradiccions. Prova d’això són els fets de dissabte 16; sis dones, amb les seves pròpies nocions de comoditat, van ser expulsades físicament entre insults i càntics de burla per garantir la comoditat d’una sola.

 

Garantir la seguretat de les persones que participen en els nostres espais és una responsabilitat de totes; és però la comoditat (que no seguretat) una responsabilitat igualment col·lectiva? En cap cas creiem que el veto sigui la manera de resoldre el debat.

 

Es dóna una instrumentalització del discurs de les cures que degenera en l’establiment de jerarquies relacionals entre dones, lesbianes i trans, en les quals per preservar la integritat emocional d’algunes, cal trepitjar la d’altres. El monopoli de la comoditat és el nou monopoli de la violència?

 

Volem posar especial accent en la contradicció d’utilitzar els vetos contra dones que no han agredit ni suposen cap perill. El que s’ha concebut com una eina per a garantir espais segurs i lliures de violència masclista s’utilitza per perpetrar violència contra elles. Vetar dones que, lluny de representar cap amenaça, són companyes i víctimes de les mateixes violències patriarcals quotidianes, no té cap mena de sentit. És una incoherència grotesca.

 

En aquest cas, l’autoritarisme, al qual se suma la irresponsabilitat, condueix a una apropiació de la legítima autodefensa organitzada. La instrumentalització dels vetos va en detriment d’aquelles qui requereixen aquesta eina per garantir la seva pròpia seguretat.

 

  1. Les difamacions, les acusacions i les mentides

 

La desinformació relativa als vetos és un mal generalitzat entre els col·lectius. El dissabte 16 vam corroborar-ho per enèsima vegada: totes les qui, en primer lloc, no ens van saber explicar a què es devia l’aplicació del veto, més endavant no només el farien efectiu, sinó que participarien activament del linxament públic que es va permetre.

 

Aquesta manera de procedir és representativa de com s’aborden alguns conflictes travessats per les opressions de gènere als nostres espais: opacitat, dogma i superficialitat.

 

També volem assenyalar com el boca a boca genera una rumorologia que tendeix a demonitzar les persones inicialment acusades i a esquitxar-ne de noves. Del “bulo” se’n fa condemna, de les acusacions se’n fa dogma; Es magnifiquen així les dimensions del conflicte, s’agreugen les acusacions i s’impossibilita qualsevol intent de gestió interna i, per tant, tota eventual resolució.  

 

El nostre cas és especialment paradigmàtic d’aquest modus operandi: hem patit un judici públic, en el qual s’ha condemnat tan col·lectius com, en alguns casos, persones concretes, a l’aïllament polític i social. Un escarni interminable, que avui en dia encara patim, que fins i tot afecta persones absolutament alienes al conflicte inicial i que entenem com un càstig desmesurat i motivat per la voluntat de la Cúpula de destruir-nos, i demostrar així la seva autoritat.

 

  1. La superioritat moral en els feminismes

 

S’ha instrumentalitzat el conflicte, se’ns ha fet carregar amb l’estigma de masclistes perquè aquelles qui posen els estigmes se sentin més i millors feministes. Han construït el seu feminisme en contraposició amb els nostres; han buscat en el nostre descrèdit la seva força. S’han erigit com la guàrdia del “bon feminisme”, el feminisme vàlid. Ens han menyspreat i silenciat des del primer moment, ens han negat l’autogestió dels nostres propis conflictes. Mai hi ha hagut un acostament a les dones que treballem en les acusacions. Cap mostra d’interès per conèixer en quin punt estava la gestió, quina feina havíem fet. Cap intent d’escoltar-nos abans de dictar sentència: invisibilització i paternalisme.

 

El qüestionament dels nostres feminismes ha estat present de manera implícita i explícita en el desenvolupament d’aquests tres anys de conflictes. Tanmateix, el dissabte 16, la Cúpula es va extralimitar en els seus habituals judicis: diverses companyes van ser víctimes de violències instigades per ella i perpetrades per les que van assumir, des de la ignorància dels fets, el paper de sequaços.

 

Insults de caràcter putofòbic, forcejaments, empentes i intents d’agressió física, per haver-nos atrevit a assistir a un espai on també hi era β. Penalitzar amb aquests nivells de violència la simple presència de dues companyes perquè l’entenien com un desafiament –en el seu marc mental binari del “o conmigo o contra mí”–,  supera l’usual qüestionament i el tracte condescendent que sempre ens han dedicat. La Cúpula ens situa obertament en la línia enemiga, ni més ni menys que al costat dels agressors masclistes.

 

  1.               La complicitat i corresponsabilitat col·lectiva

 

El poder existeix en tant que el reconeixem. L’autoritat d’una cúpula reposa en l’obediència de qui aspira a formar-ne part i el silenci de la resta. Per por a ser estigmatitzades, les militants arriben a actuar contra els seus principis ètics i polítics. És així com funciona qualsevol estructura de terror. Qui actua des de la desinformació, corre el risc de convertir-se en executor d’injustícies i abusos. Qui acata ordres sense qüestionar-les, pot esdevenir còmplice dels crims més horribles. Assenyalem la corresponsabilitat de bona part de les persones i col·lectius propers que, conscients de què passa, se’n desentenen o perpetuen directament el domini, i agafen així -volem esperar que, de manera inconscient- el rol que la banalitat del mal els confereix.

 

Expressem la necessitat que les individualitats i els col·lectius antiautoritaris deixin d’aplicar la violència dels vetos per rentar-se les mans i s’impliquin en la gestió dels conflictes que els interpel·len. Cap veto és constructiu per se, per la qual cosa entenem que no pot ser un fi en si mateix, sinó un pedaç temporal, una eina en una situació de necessitat urgent en la qual no ha proliferat una gestió prèvia. Considerem un veto una presó temporal, i una solució autoritària no desitjada –que en el nostre cas, a més, es fa servir per aixafar la dissidència– que s’aplica com a últim recurs. En tots els casos, s’ha de treballar per evitar arribar-hi.

 

En altres termes, també volem responsabilitzar-nos d’aquestes paraules fent explícit que no volem que cap agressor que les llegeix instrumentalitzi aquest document i justifiqui els seus actes masclistes basant-se en algun dels arguments que hi apareixen.

 

  1. Els suplicis públics i els mecanismes de terror

 

L’estratègia de fons que segueix la Cúpula no és ni més ni menys que la clàssica política del terror. Escullen un objectiu –una persona, un col·lectiu, un espai– i el destrueixen públicament. Però atacar-lo no és una finalitat en si, sinó simplement un mitjà: la motivació que els empeny a muntar els seus circs de l’odi no és castigar la persona o grup concrets, sinó instaurar la por a la resta. Que l’objectiu sigui culpable o no ni tan sols és rellevant, l’important és que ho sembli. Per això busquen víctimes prou visibles perquè tothom pugui contemplar el seu patiment, però alhora en una situació prou vulnerable perquè no puguin defensar-se.

 

A l’Edat Mitjana era freqüent la pràctica dels suplicis, que eren (o són) sessions de tortura i execució de condemnats celebrades a la plaça del poble, a la vista dels súbdits. Un missatge social que tenia diverses interpretacions. Suposadament, el concepte que transmetia era “no delinquiu o rebreu”; el paral·lelisme en el context del règim de la Cúpula seria la idea de “no agrediu o rebreu”, que podria semblar desitjable. En ambdós casos, però, la lectura real no té res a veure amb la voluntat de delinquir o d’agredir sinó amb una qüestió de poder, i la lliçó de fons és la mateixa: “qui s’atreveixi a desobeir el poder del rei -o la reina-, serà brutalment castigat”.

 

El públic dels suplicis medievals aplaudia l’espectacle del dolor aliè, com avui accepta i participa acríticament dels vetos entre càntics de “Fuera! Fuera!”. No es tractava ni es tracta de l’entusiasme de qui pensa “que bé que ens hem desfet d’aquest criminal/agressor”, sinó potser de la falsedat de qui sospira alleujat “quina sort que no m’ha tocat a mi”.

 

  1. La deshumanització i el victimisme dels botxins

 

Per tal de justificar davant la galeria l’ús de pràctiques obertament cruels contra algú, en primer lloc cal desactivar l’empatia innata que sentim cap a la resta de persones. Això es fa deshumanitzant l’enemic. Així, l’eliminació violenta d’aquest queda legitimada perquè al cap i  a la fi són rates, monstres, escarabats, il·legals, una plaga, etc. En el cas de la Cúpula, penjar-li a algú l’estigma d’”agressor” o “còmplice” és el mitjà perquè les consideracions ètiques cap a aquesta persona quedin en suspens. En podem veure exemples al text de resposta a un comunicat de l’Ateneu Llibertari de Gràcia que critica precisament la ferocitat dels mitjans en els moviments socials, en el qual les autores fan afirmacions com “el què els passi als homes respecte a les nostres decisions ens pot importar, o no” i deixen anar perles com “el veto no és el pitjor que us podem fer”.

 

Simultàniament, de sempre els botxins han tingut sempre la perversa habilitat de presentar-se com si les víctimes fossin ells. El victimisme és una arma de poder molt perillosa, que permet manipular i donar la volta als fets. Així, des de la Cúpula afirmen que “no toleraran cap més situació violenta cap a elles per part nostra”, quan les iniciadores de les violències reiterades contra nosaltres són elles, i s’alimenten d’arguments similars per justificar nous abusos, que també reconstruiran com “respostes a atacs rebuts”.

 

Sovint hem pogut observar com, per captar més l’atenció i obtenir poder, tergiversen les descripcions de moments perquè semblin més feridors cap a elles, i en alguns casos s’inventen des de zero fets materials que mai no han existit.

 

El victimisme és una arma de doble tall perquè no només és vil i degrada l’ètica de les persones, sinó que les situa en un autoengany que fan servir per desresponsabilitzar-se de tot. Un clar exemple d’això és quan la Cúpula exigeix que acceptem unes agressions si volem obrir un espai de diàleg, però en cap cas es plantegen què han d’assumir elles, des de la seva aura de perfecció i supèrbia. Afirmen que una agressió es dóna quan una persona se sent agredida, però no estan disposades a contemplar la responsabilitat que algú se senti agredida per elles.  

 

Per una gestió llibertària dels conflictes de gènere i les agressions masclistes

 

Som plenament conscients que totes hem estat socialitzades en el mateix sistema heteropatriarcal. Totes hem tingut actituds masclistes. Seguim tenint coneguts, amics i familiars que en mostren. En ocasions totes hem sigut tant agredides com agressores, també en entorns no-heteronormatius. En conseqüència, si els vetos s’haguessin d’aplicar a totes les persones agressores, el moviment llibertari es quedaria sense individus, per tant, deixaria d’existir.

 

La crítica que hem volgut fer en aquest document no recau en una visió simplista de “vetos sí” o “vetos no”, sinó que pretén enfocar-se en com, quan, perquè i per part de qui es gestionen algunes agressions i en les conseqüències d’aquests processos, vistos des del prisma de la nostra pròpia experiència.

 

Nosaltres apostem per una gestió llibertària que, com a tal, no pot passar per una solució que impliqui construir presons socials i morals per tancar-hi persones. Tampoc creiem que hi hagi individus bons o dolents per se, sinó que totes som productes d’una educació patriarcal, i per tant, és la nostra responsabilitat treballar per esborrar l’empremta que aquesta ha deixat sobre nosaltres.

 

Coneixedores que encara no tenim les suficients eines per establir models llibertaris que permetin afrontar casos tan complexos, treballem per adquirir més sabers i així poder dur a terme uns processos de gestió més responsables. De la mateixa manera en què creiem en l’acció directa contra l’especulació i omplim de vida cases buides i boicotegem la maquinària que pretén enderrocar-les; també volem omplir-nos de feminisme i dotar-nos d’eines col·lectives que es dirigeixin a un objectiu pel qual valgui la pena lluitar. L’acció directa es basa en el coneixement d’allò que volem destruir, per construir de nou sobre la runa. I en això creiem i per això apostem.

 

 

Contra la vostra autoritat, la nostra insubmissió

 

Ens heu anorreat, humiliat i silenciat. Hem malgastat els darrers tres anys intentant fugir de les vostres presons. Heu paralitzat projectes polítics sencers i, amb les vostres persecucions, heu robat milers d’hores de les vides de desenes de militants, no només les que heu assenyalat, sinó les de tots els col·lectius que s’han vist involuntàriament immersos en els conflictes que heu creat. Heu trencat amistats. Ens heu pres la salut, l’alegria i la il·lusió.

 

Ens defensarem, des de la ràbia i el menyspreu al despotisme del postureig. Lluitarem fins al final per enderrocar els pilars del poder que construïu amb l’excusa d’atacar el patriarcat, executat a través de les vostres estructures policials i les persecucions ideològiques, judicials i punitives que heu organitzat. No permetrem que cultiveu el germen de cap pseudoestat “revolucionari” dins del moviment llibertari.

 

Hem aguantat els vostres somriures sarcàstics mentre ens causàveu dolor només pel plaer de tenir el domini; hem suportat les vostres repetides demostracions de poder, que ens han causat profunda indigestió, nàusees i rebuig.

 

Davant cada agressió, cada humiliació, cada difamació, ens trobareu dignes i fermes. Ens defensarem amb tota la força que la intolerància a la submissió ens dóna. Davant la covardia de qui confabula en contra nostra des de l’ombra, no retrocedirem.

 

Lluitem contra totes les expressions de masclisme, a la vegada que treballem per un  feminisme llibertari i interseccional, que ens interpel·li i ens representi.

 

No permetrem cap ordre ni imposició, cap forma de subjugació de les nostres idees, ni cap discurs aniquilador de l’esperit crític.

 

Coneixedores que aquesta és una lluita de vida o mort social, serem trinxera. Combatrem tota noció de superioritat i tota praxi autoritària, perquè aquest és el sentit primer i últim de les nostres militàncies i de les nostres vides.

 

Contra tota autoritat, construïm alternatives llibertàries.

 

Vila Desgràcia, 28 de març del 2019

 

*Emplacem als individus i col·lectius a gestionar les peticions de posicionament amb les seves pròpies eines i criteris. Considerem que les xarxes no són el canal apropiat per tractar en profunditat les qüestions concretes sobre processos de gestió particulars, per això oferim la possibilitat de reunir-nos amb qui ho consideri oportú per abordar els casos pertinents.

 

Per a concretar espais de trobada, escriviu-nos al correu basurerxs@riseup.net

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s